6533b830fe1ef96bd1297892

RESEARCH PRODUCT

La incidència de la reforma escolar republicana en la societat valenciana 1931-1933.

subject

description

La reacció decidida del País Valencià a la rupturista reforma escolar de la II República, objecte d'aquesta Tesi, suposa tractar un aspecte social encara no resolt com ara l'ensenyança primària, que per la seua importància provocà durant el bienni 1.931-33 una guerra escolar sense precedents. Per tal de donar-li una utilitat social i un sentit històric ètic, sense intentar justificar règims anteriors, s'ha pretés també reconéixer el compromís de futur per part d'aquells valencians que, necessàriament, forma part de la nostra particular història cultural i de les mentalitats. Relacionar el fet educatiu amb la pretesa modernització social republicana, així com veure el paper de la instrucció del poble en les prioritats dels reformadors del moment, ha fet imprescindible la consulta de les fonts -bibliografia, documentació i hemeroteca- que han aportat dades, temes de debat i opinions d'aleshores per comprendre millor l'èxit o fracàs de les innovacions educatives proposades. Els intents de potenciar l'ensenyança pública estatal mobilitzà els valencians en una disputa oberta i a tots els nivells, tot enfrontant dues concepcions incompatibles: la tradicional catolicoconservadora i la moderna més progressista. Estava en joc instaurar una instrucció digna i dignificant per a tots i, alhora, acabar amb la religiosa i discriminadora anterior. El caràcter secularització i alliberador de la nova escola impactà favorablement en els ciutadans, que ho consideraven revolucionari i molt positiu, tot elogiant l'interés i la resolució del règim per afavorir l'ascens cultural del poble pla. Tanmateix, varen ser molts els entrebancs en la pràctica: manca de consens politicosocial, insuficiència de recursos malgrat els esforços pressupostaris realitzats, poca consciència popular sobre la necessitat d'instrucció, fre del conservador segon bienni o estat lamentable d'una escola pública deixada per l'anterior monarquia. Si l'escola única pretenia la igualtat de tots davant el progrés cultural, la redempció popular començava per l'obligatorietat i la gratuïtat de l'educació, sense el caràcter sectari i excloent d'èpoques passades i a base d'una pedagogia renovadora. L'escola, nou aparell ideològic, havia de resoldre la contesa laica-religiosa i generalitzar una educació primària plural; tot això comptava amb un projecte krausista-institucionista i, a més, d'assistència social i laic. Tret d'anteriors experiències, els mestres progressistes o "clero republicà" intentà, a partir de 1.931 i d'acord amb els responsables de la política educativa, potenciar la personalitat de xiquets/es i formar individus d'esperit propi i analític, a través d'una ensenyança científica i no confessional. Tot això, unit al criteri de justícia social, engegà les realitzacions de la política educativa: missions pedagògiques, colònies escolars, biblioteques públiques, millora de l'educació de la dona, coeducació, classes d'adults, jardins i cantines escolars i d'altres. La mateixa filosofia permeté l'activitat d'un valencianisme escolar, minoritari però significatiu, que treballà per una escola valenciana sense localismes ni folclorismes; també en aquest cas el nostre territori es trobà amb la manca d'infrastructura cultural pròpia, el desacord entre els mateixos valencianistes, la poca preparació dels mestres i l'actitud contrària dels cercles catolicoconservadors valencians. Les dolentes condicions laborals del Magisteri exigien, més enllà d'aspectes gremialistes, la millora de la qualitat de l'ensenyança primària i, a partir del primer bienni republicà, s'impulsà el reciclatge professional del col.lectiu docent, en un marc de pedagogia activa i motivadora. A més de la millora de les instal.lacions escolars en general i de les Normals en particulars, els nous cursets de selecció professional incorporaren temes socioeducatius adaptats a les circumstàncies; el nou Pla Professional regenerava així el món escolar amb una formació més sòlida, culta, universitària, permanent i compromesa, demandada i necessitada de feia temps pels mateixos ensenyants, conscients de les seues mancances. Les resistències retrògrades a la reforma escolar, en canvi, no permeteren consolidar una ensenyança consensuada i, a més, propiciaren el desgast de la innovadora empenta educativa. Política i pedagogia enfrontà intel.lectuals, organitzacions de tot tipus, partits, sindicats i movimients associatius preocupats per l'educació ja que, també entre 1.931-33, l'escola era considerada fonamental per als canvis socials, polítics i culturals. Les comarques valencianes visqueren aquella guerra escolar i, si la dreta catòlica amb una eficient i potent xarxa d'influència, exigia l'aturada de la secularització escolar i afavorir els centres privats-religiosos amb principis dogmàtics, les posicions avantguardistes buscaven l'alliberament cultural i religiós de la classe treballadora. El protagonisme de l'església catòlica, una vegada més, se manifestà clarament en la defensa interessada dels seus privilegis perquè, lògicament, veia amenaçats el seu exclusivisme moral i gran part de la seua clientela. Si la Constitució republicana limitava legalment l'acció dels ordes religiosos dedicats a l'ensenyança, sense prohibir-los, les seues escoles catòliques continuaren escolaritzant i la substitució de l'ensenyança religiosa no arribà a generalitzar-se; les campanyes del clero i de la dreta confongueren hàbilment els seus correligionaris i, si no podien perpetuar formalment les desigualtats socials, sí que prengueren la religió com a bandera de combat més fàcil i populista i, així, perpetuar la discriminació dels alumnes. La repetició, més sistemàtica que argumentada, d'injúries i calúmnies contra la reforma escolar republicana, així com la criminalització dels mestres progressistes, invitava fins i tot els seus seguidors a la desobediència civil, tot mostrant l'integrisme contrari a la neutralitat religiosa i la fòbia reaccionària catolicoconservadora cap a altres cultures. Aquella constant hostilitat fou encara més agressiva en el cas dels ordes religiosos, sobretot els jesuïtes, la qual cosa ocasionà aldarulls en la societat valenciana i representà un exemple més del trencament social per motius educatius. En definitiva, la política educativa del primer bienni republicà fou, també al País Valencià, una excepció històrica que, abans i després, emmarcà el règim de la II República. Així i tot, els ideals democratitzants d'aquell bienni encara ressonen i són reivindicats com a pioners i models d'una escola pública de qualitat, laica i arrelada al medi sociocultural; una ensenyança lliure i amb personalitat, sense ingerències polítiques ni religioses. Solament cal esperar que posteriors treballs valoren i investiguen més aquest camp educatiu que, de segur, resultarà molt interessant i profitós per a la historiografia valenciana