La multisecular invocació de sant Vicent Ferrer com a defensor de la 'llengua valenciana'

catalaAl llarg de la historia de la llengua catalana, el nom de sant Vicent Ferrer (ca. 1350- 1419) ha estat associat a l’estima per la seua llengua materna, ja que sempre va predicar «in sua vulgari idiomate Catalonie seu Valentino». Els valencians han utilitzat aquesta creenca per a invocar la proteccio de sant Vicent sobre la «llengua valenciana» y sobre el poble valencia. Es una de les raons que expliquen la gran popularitat del sant entre els valencians. Les modalitats amb que s’han expressat des del segle xvi les apologies de la llengua invocant l’exemple de sant Vicent posen de manifest una situacio de conflicte linguistic. EnglishThroughout the history of the Catalan language, the n…

Fabra i l'Autoritat lingüística al país valencià: l'institut d'estudis valencians (1937-1939)

Davant la dificultat d'acceptar al País Valencià l'autoritat lingüística de l'IEC i la codificació de la llengua catalana, Fabra reconegué en almenys tres declaracions (1918, 1930 i 1937), que corresponia als escriptors valencians la tasca de depurar i de redreçar la llengua i admeté que la constitució d'un centre d'estudis filològics al País Valencià hi podria ajudar. No es pronuncià sobre les Normes de Castelló, però s'interessà per la seua aplicació i, com a president de l'IEC, mantingué una bona relació amb l'Institut d'Estudis Valencians (1937-1939), creat per Francesc Bosch i Morata a imitació de l'IEC. La creació de l'Institut d'Estudis Valencians (= IEV) fou una aspiració constant d…

La poliglòssia en la predicació de Vicent Ferrer

Resum: Un bon nombre dels sermons de Vicent Ferrer ens ha arribat gràcies a les còpies de les reportationes que en feien els estenògrafs que l’acompanyaven en els seus viatges missionals per diversos països de l’Europa occidental (1399-1419). No són, per tant, reproduccions fidels de l’oralitat vicentina, però en reflecteixen els trets bàsics. L’anàlisi crítica d’aquests trets i de les declaracions dels testimonis del procés de canonització de Vicent Ferrer (1453-1454) posen de manifest que el dominic valencià, que en la seua predicació sempre tractà d’aproximar-se lingüísticament als oients, adoptà les parles romànics dels països que va recórrer, ja que sabem que, a més del llatí i de la l…

El model lingüístic de Curial e Güelfa

Un dels aspectes més interessants i singulars de Curial e Güelfa és l’estudi del seu model de llengua. S’ofereixen ací unes observacions sobre els trets més distintius d’aquest model, sobre els procediments d’integració dels elements lingüístics italians, francesos i castellans en la novel·la i sobre la imitació de l’experimentalisme lingüístic de Boccaccio que fa l’anònim autor. La singularitat lingüística i literària del Curial té molt a veure amb la trajectòria biogràfica i cultural de l’autor i amb la gènesi napolitana de la novel·la. Són aspectes imprescindibles per a valorar adequadament l’artefacte lingüístic i literari que és el Curial i la fina sensibilitat filològica del seu autor…

El Compromís valencianista de ramon lapiedra

Ens hem de congratular per l'homenatge que hui fem a un expert en física teòrica com Ramon Lapiedra perquè és un acte de normalitat cultural, impensable fa quatre o cinc dècades. Llavors, el conreu i la defensa de la llengua eren sobretot cosa de literats i d'alguns erudits, la Universitat de València era encara una institució estatal completament castellanitzada i el valencià no gaudia de l'estatus de cooficialitat. D'altra banda, l'actitud sociològica de la majoria dels valencians no era molt diferent de la que el 1976 va expressar Adolfo Suárez en una entrevista a Paris Match, en què posava en dubte la capacitat del català per a la ciència, concretament per a la física nuclear.

Les interrelacions lingüístiques en la València doscentista. Comentaris a les aportacions de Robert I. Burns

Llengua i espiritualitat en la Vita Christi d’Isabel de Villena

Resum:La Vita Christi de sor Isabel de Villena es gestà en la dècada dels 60 del segle XV a partir dels tractats que l’abadessa del monestir de la Trinitat de València usava per a formar les seues monges i per a suscitar en elles la contemplació de Jesús a través dels ulls de Maria i de les dones que l’envoltaren. La comparació de la llengua i de l’estil del Tractat de la Passió i els de les edicions de 1497 i 1513 ha permès comprovar que aquells s’adaptaren a la sensibilitat religiosa i lingüística de cada moment. El llenguatge de l’abadessa, culte i popular alhora, no es deixà influir pel de Corella. Tanmateix, sor Aldonça de Montsoriu, l’editora de l’incunable, intentà 'vendre' l’«elegan…

Sobre una etiqueta historiogràfica de la literatura catalana

The expression «valenciana prosa» , used from the XVth century onwards by writers like Roís de Corella, Miquel Peres, Bernardí de Vallmanya, and others, has been interpreted in different and sometimes contradictory ways (Rubió i Lluch, Nicolau d'Olwer, Riquer, Fuster, Coromines, etc). The author of this article considers it to be a mere way of outlining the fact that a given text was written in «lengua valenciana», this is to say in the modality of the Catalan Language used in Valencia, and that does not therefore relate to any specific literary style.